Líban imposa el toc de queda a la població refugiada

escrito con Nico Lupo
publicado en el semanario Directa 345 el 15/01/2014

 

d345_tocqueda_líban

Després de les set de la tarda, no podem sortir al carrer, si no és per una necessitat bàsica. Només si tinc algú malalt o que s’està morint, puc sortir. Si en canvi vull anar a buscar cigarretes, m’he d’amagar. Si em veuen, potser em peguen”. Sense pena ni ràbia, amb resignació. Així descriu en Mohamed el toc de queda que des de fa pocs mesos impera a Jezzine, la localitat libanesa on viu des de fa menys d’un any.

Com a Jezzine, desenes de municipis i pobles de Líban han col·locat a les seves vies pancartes i cartells on informen de la prohibició per als “estrangers” de sortir al carrer durant les hores de foscor. Malgrat que s’utilitzi un eufemisme, tothom al Líban sap que “estranger” vol dir “sirià”. És el cas d’en Mohamed, qui va marxar de Síria escapant de la guerra. Només aconsegueix feines ocasionals com a pintor i es veu obligat a viure amb la seva dona i els seus fills en un local, que a més comparteix amb altres quatre famílies. En total, 23 persones en uns 70 metres quadrats pels quals paguen 600 dòlars al mes. Només en els escassos trenta metres del carrer sense sortida on hi ha el seu local, altres tres garatges estan llogats a famílies sirianes.

Jezzine es troba a zona muntanyosa al sud de Beirut, a aproximadament una hora de conducció de la capital. És una població preeminentment cristiana i conservadora i l’arribada massiva de refugiats sirians, la majoria dels quals són musulmans sunnites, ha general por i desconfiança. Al voltant de 2.000 persones provinents de Síria viuen actualment en aquesta petita població de no més de 5.000 habitants.

Khalil Kharfous n’és l’alcalde. Assegura que el dels refugiats és abans que res un tema de Drets Humans. Tanmateix, acte seguit afegeix que de cara a evitar “problemes”, cal “posar en marxa regulacions i normes per organitzar la seva estada a Jezzine”. “Hem tingut alguns incidents durant l’any passat i aquest. Un parell o tres de baralles entre locals i sirians… i hem atrapat un parell de persones robant. Només intentem prevenir”. I prossegueix: “No es tracta d’un toc de queda oficial. Només els diem: millor que no sortiu de nit perquè tenim patrulles i… ja sabeu… A Jezzine, a la nit, tampoc gaire gent libanesa surt al carrer, especialment a l’hivern. Així que els enviem el missatge, de manera molt suau. Perquè si alguna cosa passés, llavors seríem molt agressius… ferms, vull dir. Si hi ha un accident i no es fa res, després en succeirien centenars més. Sigueu conscients que no és fàcil integrar dues societats diferents”.

Probablement no sigui oficial ja que, malgrat que cartells i pancartes es trobin a espais públics, la mesura no és legal, tal com observa Yara Chehayed, membre del Moviment Anti Racista, amb base a Beirut. Chehayed assegura que aquestes mesures poden progressar gràcies a la inacció de l’estat a l’hora de donar resposta a la desbordant entrada de refugiats al país. “Davant l’absència del govern, ells apliquen aquestes mesures. És pura propaganda política. Però és una mesura il·legal, racista i que vulnera els Drets Humans”.

Des que es va iniciar el conflicte a Síria, gairebé farà tres anys, l’ONU ha registrat més de 2,3 milions de persones refugiades. Principalment a Jordània, Turquia, Iraq, Egipte i Líban. Malgrat ser l’últim el país més petit, és el que rebut un major nombre. Els sirians inscrits en el registre de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) al país del cedre superen els 860.000 si bé s’estima que la xifra real sobrepassa de llarg el milió de persones. A Líban, la població ronda els quatre milions de persones, el que significa que el país ha rebut en un període curt un flux de nouvinguts proper al 25% de la població.

Els llaços entre Síria i Líban han estat històricament estrets. No obstant, la relació ha estat agredolça. Per una banda, hi ha matrimonis mixtes, relacions familiars, d’amistat i de negoci entre ambdues comunitats. Per l’altra, Síria va ocupar el Líban durant 30 anys i les atrocitats que va cometre el seu exèrcit, especialment durant la guerra civil, encara es recorden. Especialment en regions de l’interior del país com el Shuf, on es troba Jezzine. Per això, les reaccions davant l’arribada massiva de refugiats ha estat dispar. Mentre algunes poblacions s’han bolcat en l’acollida, d’altres han rebut amb reticència les famílies nouvingudes. Fos quina fos la reacció inicial, el cert és que la situació finalment ha esdevingut conflictiva arreu del país per la brutal xifra de refugiats.

L’Estat libanès, a més, ha estat completament desaparegut al llarg d’aquest temps, una crítica que comparteixen tant l’alcalde de Jezzine com la Yara Chehayed. “No hi ha cap pla per part del govern, per això hem hagut de prendre mesures nosaltres”, es justifica el batlle Kharfous. Per la seva banda, l’activista, assegura: “Necessitem una acció ferma del govern. Tenen la capacitat de prendre decisions i els diners. A més, cal un missatge per part seva conforme no es tolerarà cap tipus d’agressions contra els refugiats. Fins ara, l’estat no ha pres en consideració les queixes”. Tant Moviment Anti-Racisme com Human Rights Watch han documentat un progressiu augment de les agressions contra les persones d’origen sirià.

Tanmateix, per ara, no sembla pas que l’Estat libanès tingui capacitat per reaccionar. El país es troba enfonsat en l’enèsima crisi de govern, amb un parlament incapaç d’assolir una majoria suficient per conformar un nou executiu des de fa nou mesos. La divisió entre les forces polítiques libaneses davant el conflicte sirià determina cada cop més la vida política, social i econòmica del país, entre partidaris i opositors al règim de Bashar Al-Asaad. No només condiciona les negociacions per formar nou executiu sinó que està creant fissures en la societat, té relació directa amb l’augment de la violència al país i ha estat clau per l’empitjorament de l’econòmica local, molt basada en el turisme i els serveis.

Amb aquest escenari, el col·lectiu refugiat ha esdevingut cap de turc. Entre d’altres, se’ls acusa de robar la feina als libanesos al haver d’acceptar -per necessitat- salaris molt inferiors als habituals; d’estar empobrint el nivell educatiu a l’educació pública (escassa i ja anteriorment poc valorada) amb l’entrada al sistema d’infants sirians; i se’ls responsabilitza de l’augment dels lloguers (amb desorbitats lucres per als propietaris libanesos).

Per Mustafa, refugiat també amb la seva família però a Houmal, a la regió de Mont Líban i cor del cristianisme al Líban, on també s’ha aplicat el toc de queda, la cosa és clara: “Com a forans, ens culpen de tot el que passa aquí. Vivim com a estrangers, ens humilien”. Un altre libanès de la mateixa regió assenyala des del seu cotxe a les dones velades d’origen sirià que s’havien instal·lat a la zona i que caminen pels carrers del seu poble. “Nosaltres no estem acostumats a tenir aquestes persones per aquí” diu de camí cap a Beirut i posant de relleu el seu rebuig envers els refugiats.

Per a la psicoanalista i investigadora libanesa Reina Sarkis, la permanent por envers l’altre i el diferent que afecta la població libanesa des del final de la guerra civil, que es va tancar en fals i va mantenir la divisió sectària de la societat, és la principal raó de les infames mesures amb què s’està castigant la comunitat siriana: “A qualsevol hora del dia o la nit, pots veure persones sirianes al carrer. Els libanesos saben que es troben en una situació d’emergència, sense mitjans per sobreviure. I la gent se sent insegura i espantada de patir robatoris o agressions. En un país com el Líban, on tot adquireix dimensió política, hi ha paranoia, agressivitat i por”.

A Jezzine, mentre fuma una xixa en un cèntric bar, en Suleiman reflexiona quan se li pregunta pel toc de queda: “L’hivern ha arribat i aquí no hi ha moltes oportunitats de feina ara. Aquestes famílies tenen fills i els han d’alimentar, així que quan hi ha poques vies d’ingressos… és molt arriscat”.

El precedent palestí

A diferència de Jordània o Iraq, al Líban no s’ha autoritzat la creació de camps de refugiats. Entre les principals raons de la negativa del govern hi ha la por, especialment entre la població cristiana i la musulmana xiïta, a la repetició d’allò que anomenen el precedent palestí.

Després de la guerra entre Israel i Palestina de 1948, Líban va acollir gairebé mig milió de refugiats palestins, que va repartir en 12 camps. A principis dels setanta, i degut en bona mesura a la debilitat del govern, l’Organització per l’Alliberament de Palestina, liderada per Yasser Arafat, pràcticament actuava com una entitat independent dins de Líban, fins a desafiar el propi estat, dominat llavors per partits cristians conservadors. Aquest enfrontament van desembocar, entre d’altres raons, en la guerra civil (1975-1990). Encara avui, molts cristians culpen als palestins de la llarga guerra, tot i la seva retirada el 1982.

La por es va renovar el 2007, quan un grup jihadista es va atrinxerar al camp de refugiats de Nahr Al-Bared, i va combatre l’exèrcit durant 105 dies. Malgrat les moltes incògnites del cas, l’episodi va quedar gravat a l’imaginari de cristians i xiïtes com una advertència. El temor al jihadisme violent, que finalment ha arribat al Líban amb els atemptats a l’ambaixada d’Iran i a barris del cinturó xiïta de la ciutat, ha estat molt present. Així mateix, la por a un augment estable de la població sunnita -molts refugiats en són-, que desestabilitzés el precari ordre demogràfic i confessional que regeix l’estructura política, administrativa i social del Líban. Cinquanta anys després de la seva obertura, els camps de refugiats palestins són avui guetos vigilats on abunda la pobresa i la violència, i on escassegen el drets.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s